Avui fa 755 km que vaig sortir de Roncesvalles i 4 mesos que tots plegats van tornar a néixer, per això avui he arribat a Santiago de Compostela, moltes vides després “ple d’aventures, ple de coneixences”.
Va ser una decisió molt natural: ‘faré el camí sola’. Volia un repte personal que signifiqués esforç i gaudi – natura- a parts iguals amb un destí, un propòsit,… i una oportunitat per créixer.
Tinc encara la imatge del primer pas a Roncesvalles: un corriol verd i lluminós com una promesa. I avui la darrera imatge, entrant plena d’emoció pel lateral de la plaça l Obradoiro, buscant incrèdula la façana de la majestuosa catedral, com qui no s’ho creu que hagi arribat fins aquí. Ens ha costat 10 i ajuda, atravessant la peninsula, gaudint del paisatge – i no tant de l’asfalt-, ha valgut molt la pena tot i la durada (anys!) i les lesions del camí.
Del camí he après la paciència. Que segurament desaprendré. Aprendre a gaudir del camí, alentir el pas, trobar el teu ritme. A escoltar el cos i a parar quan et diu prou. Recordo que vaig plorar d’emoció en arribar al Alto del Perdón després d’un parèntesi a Cizur Menor, passada Pamplona.
He après que “el Camino” atrau a gent d’arreu del món! A una ermita del Pirineu navarrès, vaig gaudir de la benedicció als qui començàvem, amb 4 capellans y gent de 23 nacionalitats! Persones vingudes d’Àsia, América, Europa i Australia havien vingut fins allà, per atravessar un país llunyà… a peu! Escoltar davant de l’altar la benedicció en tants altres idiomes va ser una “mise en scene” imponent.
He après que cal cuidar-se un(a) mateix(a). I premiar-se després de l’esforç. A Puente la Reina vaig gaudir de la única piscina del Camino. Davant d’un prat immens, a un albergue al final del poble.
He après a observar la vida. I a estar present, com la millor fórmula per rebre a mans plenes allò que t’arriba en cada moment. Potser també oblidi aquesta teoria. Però la pràctica d’aquell any va ser inoblidable.
He practicat l’escolta. Bé, potser ja n’havia practicat una mica, abans. Però al Camino ens escoltem tots millor. Hi ha obertura envers l’altra. Hi ha llargues converses i els silencis són més rics.
Aprendre que el segon bar acostuma a ser el millor quan arribes a un poble. Enmig del camp a algun lloc entre Palencia i Leon hi havia un cartell on deia : “I know that I know nothing but the 2nd bar is cool! Sòcrates”. Hi vaig anar… i era d’un català! Els darrers dies he vist un cartell més subtil: “En la próxima aldea hay dos bares” i allá també vaig parlar català, amb una família que venia de Lleida.
A sortir de la zona de confort. No vaig dormir a un alberg fins passats els primers 100kms! Però no els he abandonat des de llavors. No s’entendria el Camino sense la vida als albergues (els albergues d’abans, de quan no hi havia Covid, aquest any ha estat molt estrany).
I está bé canviar-se el nom de tant en tant. Com que no tenia ganes d’allò de Consuelo i repetir el meu nom i donar explicacions i deletrejar, durant “el Camino” m’he dit Sol. Com el gira-sol. Però no Mari-sol. SOL. A seques.
Des de l’Albergue Seminario Menor descansant per fi, sento al fons una cançó de Sabina. Algún ‘peregrino’ satisfet. reconfortada, feliç o cansada com jo que comparteix l’experiència i l’espai al·lucinant, a la vegada cutre i majestuós d’aquest indret, amb aires de Harry Potter.
I per acabar, el més important. Els galls canten quan els hi dona la real gana. A qualsevol hora del dia. I les 6 del matí, també.
Parlant de reptes, ara caldrà revisar el ‘to do list’. What’s next ?
PD: #Afganistán fa mal, però.
